Nom de l’objecte cítara d'acords
Datació Segle XX
Lloc d’execució Alemanya
Dimensions 80 x 510 x 320 mm
Material / tècnica fusta
metall
Classificació Cordòfon amb pont; pinçat
Número registre MDMB 13110
Fons Col·lecció Helena Folch-Rusiñol i Alejandro Maluquer
Font d’ingrés Alejandro Maluquer Solá
Forma d’ingrés donació
Data d’ingrés 15-3-2022
Ubicació No exposat
Descripció És una cítara coneguda comercialment com a “Autoharp” i es va popularitzar molt a Estats Units cap a finals del segle XIX arran de la producció de l’empresa Zimmermann Autoharp Company, fundada a Filadèlfia cap a 1880. Sempre s’ha pensat que fou Zimmermann l’inventor de l’autoharp o autoarpa però els seus dissenys, tot i estar patentats, no eren originals, ja que la persona que la va dissenyar fou un alemany. Müller va començar a produir autoarpes a Dresden cap a 1870 basant-les en la forma de les cítares alemanyes. Cap al 1880, la seva “Erato auto-harp” (nom comercial) presentava dotze barres mòbils, cada una capaç de produir tres acords, els quals podien fer sonar trenta-sis acords majors, menors, amb sèptima i disminuïts. Müller va arribar a fer al voltant de mitja dotzena de models i el nom “Erato”, cal dir que fa referència a la musa grega de la poesia (Cynthia Curry, 2012). És una instrument de trenta-dues cordes simples, amb afinació sobre escala cromàtica de Do1 a Si4 i el seu mecanisme és a base d’una botonera de nou botons que controla els acords. La taula harmònica és de forma trapezoïdal lacada en negre i amb la paraula Lohengrin en daurat. La caixa i el claviller són de fusta, mentre que les cordes i les clavilles són de metall. Hi ha una tira de paper amb l’afinació de cada corda col·locada a la part inferior, entre les puntes i la botonadura.