Nom de l’objecte erhu
Datació 1900-1950
Lloc d’execució Xina
Dimensions 730 x 125 x 160 mm
Material / tècnica canya
Classificació Cordòfon amb pont i mànec; fregat
Número registre MDMB 80
Fons Fons dels Museus d'Art de Barcelona
Font d’ingrés Fons dels Museus d'Art de Barcelona
Forma d’ingrés donació
Data d’ingrés 13-5-1943
Ubicació No exposat
Descripció L'erhu (二, èr, 胡, hú) és un instrument cordòfon amb dues cordes, de vegades anomenat “violí espiga” o “violí del sud” o, també, al món occidental, “violí xinès” o “violí xinès de dues cordes”. Se sol emprar com a instrument solista, però també en petits i grans conjunts orquestrals. És el més conegut de la família huqin, cordòfons tocats per diversos grups ètnics de la Xina. El primer ideograma en l'escriptura xinesa del nom de l'instrument (二, èr, dos) es creu que prové del fet de tenir, justament, dues cordes. Una explicació alternativa seria que és el segon instrument amb entonació més aguda de la família huqin, després del gaohu a l'orquestra xinesa moderna. El segon ideograma (胡, hú) indica que és membre de la família huqin. El terme huqin significa literalment “instrument dels Wu Hu”, indicant que l'instrument possiblement era originari de les regions del nord o de l'est de la Xina, generalment habitades per pobles nòmades dels anteriors regnes Han. L'erhu consisteix en un llarg mànec vertical, que a l'extrem superior té dues clavilles i, a la part inferior, una petita caixa de ressonància coberta tradicionalment amb pell de pitó a la part frontal. Dues cordes van des de les clavilles fins a la base, on un petit llaç de corda subjecta i tensa les cordes sobre un pont de fusta. L'erhu té algunes característiques singulars. La primera és el so característic produït per la vibració de la membrana, feta de pell de serp. La segona, és que no té diapasó o batedor: l'intèrpret prem les cordes fent-hi pressió amb els dits, sense que aquestes toquin el mànec. La tercera, és que l'arquet amb cerres de cavall mai se separa de les cordes (que antigament eren de seda i actualment són metàl·liques). L'arquet passa entremig de les cordes, en lloc de fregar-les per damunt. Finalment, les dues cordes es troben molt a prop l'una de l'altra i l'intèrpret les toca totes dues com si fossin una sola corda. La corda que es troba més a prop de l'intèrpret normalment s’afina amb la nota Re i l'altra, l'externa, en La, una quinta més aguda. La tessitura màxima d'aquest instrument és de tres octaves i mitja (de Re4 a La7). la caixa de ressonància varia la seva forma depenent de la procedència de l'instrument, és hexagonal ("liu jiao’', al Sud), octogonal ("ba jiao", al Nord), o, menys habitualment, rodona. Actualment, gran part dels erhu estan produïts a fàbriques, principalment a Beijing, Xangai i Suzhou. En el període col·lectivista després de l'establiment de la República Popular Xina, aquestes fàbriques van sorgir de la fusió de diversos taller privats que existien prèviament. Encara que la majoria d'erhu són fabricats en sèrie, els de millor qualitat es fan a mà per especialistes. Al segle xx es va intentar estandarditzar l'erhu, amb la intenció de millorar-ne la construcció i que sonés millor i més fort. El canvi més gran va ser substituir les cordes de seda per les de metall, de manera gradual. El 1950 la corda prima (La) va ser canviada per una corda prima de violí (Mi), mantenint la segona corda de seda. L'erhu es toca assegut, amb la caixa col·locada damunt la cuixa esquerra i el mànec en posició més o menys vertical. En aquest cas ens trobem amb un instrument semblant a un erhu rústec, procedent de Xina, de dues cordes simples. La taula harmònica, avui desapareguda, era circular i hauria de ser una membrana feta amb pell de serp pitó. No té obertures acústiques i la caixa de ressonància està feta amb un bambú de secció gran. El mànec també és una canya de bambú però de secció més petita i al claviller li falta una de les clavilles, que estan tallades. Li manquen les cordes i no va acompanyat de cap arc.