| Título / Nombre propio | Escultura de la mano de Miquel Llobet |
|---|---|
| Nombre del objeto | mano |
| Datación | 1938 |
| Lugar de ejecución | Barcelona |
| Material / técnica |
yeso |
| Número registro | MDMB 12539 |
| Fondo | Alonso Mercader, Fernando |
| Fuente de ingreso | Fernando Alonso Mercader |
| Forma de ingreso | compra |
| Fecha de ingreso | 31-7-2015 |
| Ubicación | No expuesto |
| Descripción | Reproducció en guix de la mà dreta de Miquel Llobet i Solés (Barcelona, 1878 – 1938) un dels guitarristes catalans més reputats de principis del segle XX. Va néixer en el si d’una família vinculada al món artístic, atès que el seu pare, Cassimir Llobet, era daurador d’imatges, i ell mateix va estudiar a l’Escola de Llotja amb Francesc Torrescasana, tot i que ben aviat dirigiria les seves inclinacions artístiques cap a la música. Després d'estudiar de forma amateur, va conèixer Tàrrega i es va matricular al Conservatori de Barcelona, esdevenint també deixeble de Pujol. El 1904, arran d'una gira d'èxit per la Península, es va traslladar a París, on va dedicar-se a la docència particular i als concerts. Gràcies al renom que va adquirir a França, a la dècada del 1910 va emprendre diferents gires per Europa, l'Amèrica Llatina i els Estats Units. Als inicis de la dècada del 1930 va tornar a Barcelona. Tant per la seva qualitat com a intèrpret com per la seva obra compositiva (especialment els arranjaments per a guitarra de cançons populars) i les tasques pedagògiques és considerat el pare de l'escola guitarrística catalana. La reproducció de la mà de l’artista vol conservar, a manera de relíquia, el record del seu virtuosisme mitjançant la imatge d’aquella part del cos a la qual li deu la seva fama. Es tracta d’un tipus d’objecte amb intenses analogies amb les màscares funeràries fetes en guix sobre el rostre del difunt per preservar els seus trets veritables. Les màscares funeràries tenen una llarga tradició però seran especialment habituals al llarg dels segles XVIII i XIX degut a múltiples factors entre els quals es troben el Romanticisme, el desenvolupament del culte al geni creador individual o l’enfortiment dels nacionalismes i la voluntat de preservar la memòria, no només intel·lectual sinó també física, dels grans “constructors” (polítics, literats, científics, artistes, músics...) de les diferents nacions europees (Benkard 2013). |