| Título / Nombre propio | Escultura de la mano de Enric Granados |
|---|---|
| Nombre del objeto | mano |
| Datación | 1916 |
| Lugar de ejecución | Barcelona |
| Material / técnica |
yeso pintado |
| Número registro | MDMB 12532 |
| Fondo | Granados i Campiña, Enric |
| Fuente de ingreso | Antoni Carreras Granados |
| Forma de ingreso | donación |
| Fecha de ingreso | 24-1-2017 |
| Ubicación | No expuesto |
| Descripción | Reproducció en guix policromat de la mà esquerra d’Enric Granados (Lleida, 1867 – canal de la Mànega, 1916), compositor, pianista i pedagog, considerat el creador, juntament amb Albéniz, de l’escola catalana de piano. Es va formar a Barcelona amb Pujol i Pedrell, i a París amb Ch. de Bériot (1887-1889). De retorn a Barcelona inicià la carrera de solista i de cambra, tocant amb músics com Malats, Casals i Crickboom. El 1901 creà l’Acadèmia Granados, on va desenvolupar tècniques d’interpretació, i el 1912 la Sala Granados de concerts. Va compondre peces per a piano que suposaren una fita en la literatura per a l'instrument. També cançons i música escènica –sovint col·laborant amb Apel·les Mestres i el Teatre Líric Català— i òperes. Va mantenir relació amb compositors com Saint-Saëns, Ravel, Debussy i Grieg. Presentà “Goyescas” per a piano al Palau de la Música (1911) i a la Salle Pleyel (1914), i estrenà l’òpera “Goyescas” al Metropolitan Opera House de Nova York alhora que enregistrava rotlles de pianola i discos. Mostra un estil modernista virtuós derivat del tardoromanticisme. La reproducció de la mà de l’artista vol conservar, a manera de relíquia, el record del seu virtuosisme mitjançant la imatge d’aquella part del cos a la qual li deu la seva fama. Es tracta d’un tipus d’objecte amb intenses analogies amb les màscares funeràries fetes en guix sobre el rostre del difunt per preservar els seus trets veritables. Les màscares funeràries tenen una llarga tradició però seran especialment habituals al llarg dels segles XVIII i XIX degut a múltiples factors entre els quals es troben el Romanticisme, el desenvolupament del culte al geni creador individual o l’enfortiment dels nacionalismes i la voluntat de preservar la memòria, no només intel·lectual sinó també física, dels grans “constructors” (polítics, literats, científics, artistes, músics...) de les diferents nacions europees (Benkard 2013). |