Títol Màscara mortuòria de Manuel de Falla
Nom de l’objecte màscara mortuòria
Autor/s López Hernández, Julio
Datació 1989
Dimensions 19 x 22 x 28 cm
Material / tècnica bronze
marbre
Número registre MDMB 11262
Font d’ingrés desconeguda
Forma d’ingrés desconeguda
Ubicació No exposat
Descripció Retrat en bronze a partir de la màscara funerària de Manuel de Falla (Cádix, 1876 – Alta Gracia, Argentina, 1946). Falla començà els seus estudis musicals al costat de la seva mare i del seu avi i entre 1896 i 1899 estudià al Real Conservatorio de Música y Declamación. Començà a composar en paral·lel als seus estudis i el 1901 conegué Felip Pedrell, qui desvetllaria en ell l’interès pel flamenco i el cante jondo, determinants en algunes de les seves composicions. El 1907 es traslladà a París, on conegué l’avantguarda artística del moment. En tornar a Madrid inicià un intens període de concerts, gires i activitat compositiva. Conegué, a més, a Ígor Stravinski, Sergéi Diágilev i els seus Ballets Russos: l’obra El sombrero de tres picos passà a formar part del repertori fixe dels ballets. Es va instal·lar a Granada definitivament el 1922 i allà s’introduí plenament en la vida intel·lectual de la ciutat gràcies a la seva amistat, per exemple, amb Federico Garcia Lorca. El 1928 fou nomenat membre de la Real Academia de Bellas Artes de Granada. Després de la Guerra Civil espanyola s’exilià a l’Argentina, on va morir. La màscara funerària fou feta per l’escultor Carlos Bazzini Barros (Córdoba, 1891 – 1970) i més tard fosa en bronze per Julio López Hernández (Madrid, 1930 – 2018). La imatge en guix feta immediatament després de la mort de l’individu, amb l’objectiu de preservar els seus trets fisiognòmics veritables es documenta des de l’Antic Egipte i a la Roma clàssica. També a l’edat mitjana es va preservar una imatge fidedigna del rostre d’alguns personatges molt destacats gràcies a aquesta tècnica. Seran especialment habituals al llarg dels segles XVIII i XIX degut a múltiples factors entre els quals es troben el Romanticisme o l’enfortiment dels nacionalismes i la voluntat de preservar la memòria dels grans “constructors” (polítics, literats, científics, artistes, músics...) de les diferents nacions europees (Benkard 2013).