Título / Nombre propio Máscara mortuoria de Ricard Viñes
Nombre del objeto máscara mortuoria
Datación 1943
Dimensiones 24.5 x 23 x 22 cm; 19 x 22 x 28 cm
Material / técnica bronce
Número registro MDMB 11261
Fuente de ingreso desconeguda
Forma de ingreso donación
Fecha de ingreso 25-6-1976
Ubicación No expuesto
Descripción Retrat en bronze a partir de la màscara funerària de Ricard Viñes i Roda (Lleida, 1875 – 1943), pianista i compositor català. Viñes va iniciar la seva formació amb l’organista Joaquim Terraza i, més tard, va ser deixeble del pianista Joan Baptista Pujol i estudià harmonia amb Felip Pedrell. Fou un estudiant avantatjat i l’edat de dotze anys guanyà el primer premi de piano de l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Més tard rebé una beca per ampliar els seus estudis al Conservatori de París, on obtingué també el primer premi. Fou en aquesta ciutat que transcorregué la major part de la seva vida i carrera concertística. Va ser, a més, escollit com a membre del Consell Superior del Conservatori (Bernadó i Tarragona 2007). Aquest retrat en bronze, que el mostra amb els ulls tancats i d’edat avançada, fou fet a partir de la màscara funerària i d’aquí deriva el seu intens realisme. La màscara funerària, feta normalment amb guix després de la mort de l’individu, amb l’objectiu de preservar els seus trets fisiognòmics veritables, té una llarga història. Es documenten a l’Antic Egipte i a la Roma clàssica, on el retrat realista fou molt apreciat en determinades èpoques. També a l’edat mitjana es va preservar una imatge fidedigna del rostre d’alguns personatges molt destacats gràcies a aquesta tècnica, com és el cas de Dante Alighieri. La màscara funerària es pren, a més, en moltes ocasions, com a punt de partida per a un posterior retrat laudatori o commemoratiu. Seran especialment habituals al llarg dels segles XVIII i XIX degut a múltiples factors entre els quals es troben el Romanticisme, que incideix en el desenvolupament del culte al geni creador individual, o l’enfortiment dels nacionalismes i la voluntat de preservar la memòria, no només intel·lectual sinó també física, dels grans “constructors” (polítics, literats, científics, artistes, músics...) de les diferents nacions europees (Benkard 2013).