Títol Màscara mortuòria de Ricard Viñes
Nom de l’objecte màscara mortuòria
Datació 1943
Dimensions 24.5 x 23 x 22 cm; 19 x 22 x 28 cm
Material / tècnica bronze
Número registre MDMB 11261
Font d’ingrés desconeguda
Forma d’ingrés donació
Data d’ingrés 25-6-1976
Ubicació No exposat
Descripció Retrat en bronze a partir de la màscara funerària de Ricard Viñes i Roda (Lleida, 1875 – 1943), pianista i compositor català. Viñes va iniciar la seva formació amb l’organista Joaquim Terraza i, més tard, va ser deixeble del pianista Joan Baptista Pujol i estudià harmonia amb Felip Pedrell. Fou un estudiant avantatjat i l’edat de dotze anys guanyà el primer premi de piano de l’Escola Municipal de Música de Barcelona. Més tard rebé una beca per ampliar els seus estudis al Conservatori de París, on obtingué també el primer premi. Fou en aquesta ciutat que transcorregué la major part de la seva vida i carrera concertística. Va ser, a més, escollit com a membre del Consell Superior del Conservatori (Bernadó i Tarragona 2007). Aquest retrat en bronze, que el mostra amb els ulls tancats i d’edat avançada, fou fet a partir de la màscara funerària i d’aquí deriva el seu intens realisme. La màscara funerària, feta normalment amb guix després de la mort de l’individu, amb l’objectiu de preservar els seus trets fisiognòmics veritables, té una llarga història. Es documenten a l’Antic Egipte i a la Roma clàssica, on el retrat realista fou molt apreciat en determinades èpoques. També a l’edat mitjana es va preservar una imatge fidedigna del rostre d’alguns personatges molt destacats gràcies a aquesta tècnica, com és el cas de Dante Alighieri. La màscara funerària es pren, a més, en moltes ocasions, com a punt de partida per a un posterior retrat laudatori o commemoratiu. Seran especialment habituals al llarg dels segles XVIII i XIX degut a múltiples factors entre els quals es troben el Romanticisme, que incideix en el desenvolupament del culte al geni creador individual, o l’enfortiment dels nacionalismes i la voluntat de preservar la memòria, no només intel·lectual sinó també física, dels grans “constructors” (polítics, literats, científics, artistes, músics...) de les diferents nacions europees (Benkard 2013).