Título / Nombre propio Máscara mortuoria de Enric Granados
Nombre del objeto máscara mortuoria
Datación 1916
Material / técnica yeso
pintado
Número registro MDMB 11254
Fondo Granados i Campiña, Enric
Fuente de ingreso Antoni Carreras Granados
Forma de ingreso donación
Fecha de ingreso 22-11-1984
Ubicación No expuesto
Descripción Màscara mortuòria d’Enric Granados (Lleida, 1867 – canal de la Mànega, 1916), realitzada en guix patinat per imitar el bronze, sobre un peu de marbre. Granados, compositor, pianista i pedagog, és considerat el creador, juntament amb Albéniz, de l’escola catalana de piano. Es va formar a Barcelona amb Pujol i Pedrell, i a París amb Ch. de Bériot (1887-1889). De retorn a Barcelona inicià la carrera de solista i de cambra. El 1901 creà l’Acadèmia Granados, on va desenvolupar tècniques d’interpretació, i el 1912 la Sala Granados de concerts. Va compondre peces per a piano que suposaren una fita en la literatura per a l'instrument. També cançons i música escènica i òperes. Va mantenir relació amb compositors com Saint-Saëns, Ravel, Debussy i Grieg. Presentà “Goyescas” per a piano al Palau de la Música (1911) i a la Salle Pleyel (1914), i estrenà l’òpera “Goyescas” al Metropolitan Opera House de Nova York alhora que enregistrava rotlles de pianola i discos. Mostra un estil modernista virtuós derivat del tardoromanticisme. La màscara funerària, feta normalment amb guix després de la mort de l’individu, amb l’objectiu de preservar els seus trets fisiognòmics veritables es documenta des de l’Antiguitat. També a l’edat mitjana es va preservar una imatge fidedigna del rostre d’alguns personatges molt destacats gràcies a aquesta tècnica, com és el cas de Dante Alighieri. La màscara funerària es pren, a més, en moltes ocasions, com a punt de partida per a un posterior retrat laudatori o commemoratiu. Seran especialment habituals al llarg dels segles XVIII i XIX degut a múltiples factors entre els quals es troben el Romanticisme, que incideix en el desenvolupament del culte al geni creador individual, o l’enfortiment dels nacionalismes i la voluntat de preservar la memòria, no només intel·lectual sinó també física, dels grans “constructors” (polítics, literats, científics, artistes, músics...) de les diferents nacions europees (Benkard 2013).